PSOE i PP, LA MATEIXA COSA

Escoltant les ultimes promeses de la campanya de les eleccions generals a l’estat espanyol és evident que s’ha convertit en un mercat. Sembla una competició; que 2 milions de llocs de treball, doncs jo 200.000 mes; que 300.000 places de llars d’infants, doncs jo 400.000; així fins arribar a la devolució dels 400 euros expressada per Zapatero a cada contribuent. En total 5.000 milions d’euros del superàvit públic per comprar els vots de la població.

[@more@]

A Catalunya, crec que la mesura hauria de suposar indignació, ja que amb aquests diners és podria eixugar part del dèficit anual, millorar les inversions en infraestructures ja esgotades, millorar el futur sistema de finançament i altres greuges comparatius soferts per la població catalana. D’altra banda la mesura no en te res de progressista, ja que la política de xecs emprada pel president del govern espanyol amb un import igual per tothom, sense tenir en compte la renda de cada individu s’acosta als postulats mes dretans de l’imperi.

Tanmateix i sense ruboritzar-se afirma que ha complert amb Catalunya i que tenim un gran estatut gracies al seu partit, un altre insult a la intel·ligència de la ciutadania, quan tothom sap el reguitzell de mentides d’aquest senyor al llarg de la legislatura: Retorn papers de Salamanca, arribada del TGV a Barcelona, desenvolupament de l’estatut, incompliment en l’apartat d’inversions etc…

Arribats a aquest punt ens preguntem quina diferencia hi ha entre el PP i el PSOE-PSC? La resposta és que en molts aspectes cap. Tots dos volen tancar el model territorial, tots dos defensant una llengua única, tots dos volen limitar l’autogovern del país, tots dos neguen el dret a l’autodeterminació, tots dos treuen rèdit electoral de l’anticatalanisme i tots dos s’uneixen amb lleis tan antidemocràtiques com la llei de partits, el pacte antiterrorista o la negació de publicar les balances fiscals. Cap dels dos farà variar la perspectiva respecte a Catalunya i seguiran tractant com a ciutadans de segona categoria aquesta part del territori.  Tanmateix la virulència amb Euskadi és major il·legalitzant impunement qualsevol partit abertzale amb una total desnaturalització de la justícia. Davant d’això la resta de partits amb els ulls clucs intentaran treure les engrunes com sempre.

Albert Cortés Monserrat
Militant d'ERC – Tarragona



1 comentari

La crosta unionista

Ja fa temps que alguns vaticinem -i sembla que expressions col·lectives com la manifestació de l'1 de desembre passat ho corroboren- que el context polític, social, econòmic i nacional al Principat de Catalunya acabarà per consolidar la divisió entre el catalanisme sobiranitzat i els sectors que provaran d'aturar per tots els mitjans que la qüestió de la independència ocupi el centre del debat públic.

[@more@]

A aquests darrers he optat per encabir-los en l'etiqueta d'unionisme. Tot i que alguns lectors sagaços m'han fet notar que aquest terme té connotacions positives de confraternitat, em continua semblant una bona denominació perquè permet normalitzar el debat en els mateixos termes en què s'ha produït a totes les comunitats nacionals que han accedit o pretenen accedir a la condició d'Estat per assenyalar els elements hostils a aquesta ambició. Parlar d'independentisme i unionisme també té la virtut de fer emergir el debat primigeni d'una comunitat política nacional que superi la divisió dreta-esquerra en què tradicionalment s'ha enrocat la política catalana des de la Renaixença. Les paraules anticipen la realitat, de manera que la confiança en què els termes es generalitzin ja és una primera victòria davant dels que aposten pel silenci i pel manteniment de l'statu quo. Confio, d'altra banda, que la persona que em va fer les apreciacions sobre l'excessiva amabilitat de la paraula unionista admeti que la devaluï tot acompanyant-la d'aquest substantiu menys conciliador, la crosta, que ha fet fortuna en boca Joan Ferran, una de les icones unionistes més il·lustres.

I QUI O QUÈ COMPONEN LA CROSTA UNIONISTA? Doncs ara mateix elements de dues menes que es troben una posició molt làbil: d'una banda, la que contribuirà a cohesionar un front espanyolista desbocat i segurament minoritari a Catalunya i, de l'altra, la que es dissoldrà, un cop pateixi en pròpia carn la discriminació econòmica i cultural, en el corrent cada cop més majoritari del catalanisme sobiranista.

EN L'ACTUALITAT, SI NO ES PARTICIPA d'un sentiment identitari espanyol intens per origen familiar o per manca d'integració, l'unionisme es manté per interès, perquè encara l'horitzó espanyol permet maximitzar els beneficis i les expectatives personals, perquè dins Espanya i recolzant Espanya encara es fa un bon negoci en termes econòmics, d'exercici del poder polític o de prestigi social. Però aquest és el teixit que el mateix encegament espanyol i la seva voluntat d'uniformització nacional està menystenint i, amb això, propiciant l'esqueixament.

BEN AVIAT HI HAURÀ UN MOMENT en què aquells que han tret profit d'aparèixer com a bons i lleials espanyols no podran suportar més humiliacions. Què més ha de passar perquè una empresa que ha vist frustrats els seus projectes d'expansió deixi de ser lleial al sistema que li ha posat bastons a les rodes? Fins quan els partits que passen el platet electoral a base de l'ambigüitat nacional, tot i ser decisius, prestaran gratuïtament els vots dels seus diputats? Cal comptar que, per a la lògica espanyola, aquests bon minyons, els servils, els que tradicionalment els han enllustrat les sabates a canvi d'un negoci captiu o d'un ascens en l'escala social, són els més menyspreables. Assistirem al moment en què els catalans més propers als cercles de poder estatals seran marginats i trepitjats, els primers que patiran d'entrada la discriminació col·lectiva. Com diu un bon amic meu, els alemanys no van deixar de tractar els jueus col·laboracionistes com a jueus i els més sol·lícits eren els primers a patir. Així també els que malden, a cop d'arrossegar-se, per un lloc a la cort, per una posició a l'olimp de les finances i de les grans empreses espanyoles on ja no hi ha noms catalans, o per una cadira en l'alt funcionariat, seran els que amb més crueltat rebran l'expulsió de la mesocràcia. Vet aquí els previsibles fracassos de les operacions mediàtiques dirigides a expressar la diferència sense molestar l'amo, el ressentiment de l'opositor que ha vist bandejada la seva intel·ligència perquè no formava part dels clans de la Meseta, l'aventurer que prova sort malvivint a Madrid i torna amb les butxaques buides i amb el prestigi enfonsat. Tota projecció catalana que hagi de passar per Espanya té l'alta probabilitat de rebre el boicot, la indiferència o l'odi, de manera que només prosperaran aquells plans que ens lliguin a d'altres actors al marge de la disputa nacional.

DESPRÉS DEL 9-M PODRIA SER QUE ENCARA assistíssim a una última pantomima en què una part de la majoria nacional espanyola ens faci entendre que necessita un contrafort des de Catalunya i aquells acomplexats, necessitats d'afecte i de beneficis personals, acabin picant l'esquer. Però també això només serà un prolegomen en el camí cap al repte que en algun moment Espanya plantejarà amb una gran coalició contra la perifèria. Hauríem de començar a pensar com respondrem a allò que ells tenen més clar que nosaltres.

Hèctor López Bofill
Altafulla



Comentaris tancats a La crosta unionista

MISSATGE DE CAP D’ANY

Després de sentir el tradicional discurs del President de la Generalitat en aquestes festes nadalenques, no hem traspassat la línia grisa què ens acompanya aquesta legislatura i ho resumiria amb tres temes concrets:

[@more@]

Ens passa la responsabilitat per abandonar el victimisme que es una de les causes dels nostres mals, diu.  El president confon el victimisme amb la indignació de la societat catalana pel maltracte rebut en forma d’infraestructures, i què ha provocat per exemple la manifestació de l’1 de desembre, on per cert el PSC junt amb el PP no va considerar convenient assistir-hi.

Segueix amb una gran mentida, com és les grans inversions del PSOE en comparació amb altres governs. Això es demagògia, ja que a Madrid mani qui mani la inversió ha estat mínima a Catalunya fins a l’estrall final d’enguany. Tanmateix li recordaria que els dos primers pressupostos generals on s’havia de complir l’Estatut en matèria d’inversions, simplement s’ha ignorat aquesta llei orgànica, i l’incompliment ha estat flagrant per part del seu partit central.

El tercer tema es la il·lusió que vol transmetre i un optimisme que començarà amb el nou finançament tan necessari pel país i acabarà amb la vella cançoneta de ser el motor d’Espanya.   Caldria recordar-li al President, que la LOFCA dictarà sentència, i que el govern central no te la més mínima intenció de cedir en res que no pugui donar a qualsevol autonomia. Ja estem esperant el ball de números que Solbes i Castells ens oferiran, i els trucs de màgia per convertir un sistema miserable en la vuitena meravella. En quant el motor, sigui ambiciós i desitgi ser un motor a Europa que es el que vertaderament farà important aquesta nació.

El que vostè ignora, i que vertaderament genera il·lusió per damunt de la mediocritat política existent, es el dret a decidir cap on volem anar, i que provoca en gran part la desafecció per l’actual apatia dels partits per aquesta direcció. Escolti amb atenció el discurs del lehendakari on reafirma la seva aposta  per la consulta a la seva ciutadania. No intenti donar-nos més gat per llebre i deixi parlar a la societat sense esperar res mes de l’estat Espanyol.

Albert Cortés Monserrat
Militant d’ERC – Tarragona



1 comentari

KOSOVO, LA PROPERA REALITAT

Llegeixo les noticies sobre aquest territori anomenat Kosovo en el bell mig dels Balcans, i no puc evitar un sentiment d’enveja sana pel que tard o d’hora aconseguiran, un reconeixement en el mapa mundial i veu pròpia en tots els seus afers.

[@more@]

No em sorprèn l’actitud de Rússia, un colós que intenta sobreviure en l’escena mundial a base del seu poder militar i d’un regim dominat pel Sr. Putin que ho és tot menys democràtic. El seu veto comporta l’amenaça de que això obrirà un nou allau de petits estats en el continent, com si fos una tragèdia i comença a posar exemples de territoris en la seva orbita, molts d’ells amb prou feines coneguts. Tampoc sorprèn l’actitud espanyola, que finalment ha acabat acceptant pel seu compromís amb la Unió Europea però amb evidents reticències. Ja se sap que els països poc democràtics, el dret a decidir de la gent fa molta por. I Espanya n'és un clar exemple.

Tanmateix a Catalunya, on el moviment sobiranista sembla que aconsegueix quotes de popularitat en totes les capes de la població, com en la passada manifestació del 1 de desembre, no s’acaba de canalitzar en els porucs partits catalans, més preocupats de les seves estratègies particulars que d’encapçalar aquest procés d’alliberament nacional.

D’Espanya només n'espero incomprensió, rebuig i traves, és per això que el remei esta aquí i no sembla que cap dels dirigents actuals sigui prou valent i honest per agafar el relleu de la societat civil cap a la plena sobirania. Sembla que una nova onada idenpendentista amb la constitució de nous estats passarà per Europa Occidental, i si no l’agafem, podria ser massa tard i quedar-nos-ho mirant des d'una freda i sòrdida andana. És a les nostres mans.

Albert Cortés i Montserrat
Militant d’ERC – Tarragona

1 comentari

La militància decideix!

Finalment hi haurà congrés. Després que més d'una quarta part de la militància (gairebé 300 firmes de 941 militants) de la regió del Camp firmés un document on reclamava la celebració d'un congrés sembla ser que s'ha imposat el seny i els militants de tota la regió podrem escollir lliurement quin cap de llista volem per les pròximes eleccions generals. A aquestes quasi bé 300 firmes se li ha de sumar el suport que la Federació comarcal del Baix Penedès ha donat a la celebració d'aquest congrés.

[@more@]

Crec que és la millor decisió que és podia optar, ara qualsevol militant podrà optar pel candidat que cregui que pot fer una feina millor tant pel partit com pel país.

Jo personalment, no trobava bé que es realitzés per comarca, ja que hem vaig trobar amb la paradoxa que el candidat que millor veig preparat per encapçalar aquesta llista per les eleccions el Congrés és en Jaume Renyer, i ell pertany a la comarca del Tarragonès, d'aquesta forma l'únic que podia optar és donar-li suport i res més, ara gràcies a la celebració del congrés a mes a mes el podré votar.

Però de ben segur que hi ha gent en altres comarques que no son el Baix Camp que s'haurà trobat amb la mateixa situació que jo, gent que deuen trobar en Lluís Aragonès com el candidat més ben preparat per encapçalar la llista i no el van poder votar.

Escollint aquesta opció crec que reforcem el nostre sistema assamblearia ja que donem l'opció a que cada militant parli mitjançant el vot i es pronunciï per l'opció que més li agradi. També és una forma de reforça la R de Republicanisme. L'idea del republicanisme no és només ser antimonàrquic, sinó que també vol dir diàleg, veure els punts de vista diferents de la gent, que la gent s'expressi, que hi digui la seva, d'aquesta manera reforcem aquestes idees, idees que son un gran actiu del partit i fa que ens puguem diferenciar i molt dels altres partits i es que com diu el llibre d'Esquerra Independentista "Independència 2014", ERC ha de ser més que un partit, ha de ser un partit-moviment.

En el pròxim congrés que és celebrarà a la regió del Camp per escollir el cap de llista per la província de Tarragona la militància s'haurà de decidir pel Lluís Aragonès o pel Jaume Renyer, però s'ha de tenir clar que no hi haurà ni vençuts ni vencedors, perquè tant bon punt acabi l'escrutini tots hem de fer pinya perquè ERC torni a treure uns resultats tant brillants com en les eleccions del 2004. El pròxim congrés que és celebrarà l'únic qui haurà guanyat de debò serà la Democràcia.

Jordi Rofes i Mateu
Militant d'ERC – Reus

1 comentari

CARTA OBERTA A JOAN FERRAN

Després de la manifestació organitzada per la Plataforma pel Dret a decidir, i amb el suport de varis partits polítics, la conclusió com a participant que vaig arribar és què hi havia un grapat de reivindicacions legitimes sobre les infraestructures, però un crit va dominar en tot moment el recorregut, i aquest és INDEPENDÈNCIA. Una reivindicació sincera i amb un referèndum democràtic a l’horitzó per referendar-lo. Un altre aspecte molt positiu es que PP, CIUDADANOS i PSC-PSOE, evidentment, no van secundar-la, així com tampoc els dos sindicat majoritaris, posant el bloc nacionalista espanyol conjuntament i al seu lloc.

[@more@]

Els intents barroers per part del PSC de desviar l’atenció previs a la manifestació no ha evitat la participació massiva (segons les fonts entre 200.000 i 700.000 persones) i les lectures posteriors de desconcert indissimulable han arribat a límits com el del dirigent Joan Ferran, afirmant que calia arrencar la crosta nacionalista de TV3 i Catalunya Ràdio. Això es senzillament intolerable i mereixeria un toc d’atenció, ja que aquest senyor, un gran nacionalista espanyol amb un autoodi gran pel nostre fet diferencial, no pot dir aquestes paraules quan existeixen fets com el cas de la periodista Peri Rossi a Catalunya Radio o quan la pèrdua, evident, de referents catalans dels telenotícies de TV3.

El que realment tem aquest senyor és que el seu partit -apèndix del PSOE-, poc a poc està quedant desemmascarat, i més proper al sector del PP (que es el seu lloc en una Catalunya sobirana). Com deia el lema “Catalunya ha dit prou” i tants equilibris i demagògia tard o d’hora s’acaben pagant situant cadascú al lloc que li pertoca sense cortines de fum que valguin.

Albert Cortés i Monserrat
Militant d’ERC – Tarragona

1 comentari

CATALUNYA NO ÉS ESPANYA

Llegint aquest títol, els que em coneixeu pensareu que no estic dient res que ja no hagi dit moltes vegades. Però en aquest cas no pretenc expressar el meu ideari independentista, sinó que vull fer referència a la constatació que és justament en les ments dels espanyols on aquesta afirmació és més clara que mai, encara que pel contrari, no ho vulguin reconèixer per raons obvies.

[@more@]

Resumint, el què vull dir que són justament els espanyols els que tenen més clar que ningú que Catalunya no és Espanya i que els catalans no som espanyols. I dit així pot semblar una opinió singular i personal sense més importància però la realitat i la contundència dels fets ho demostren clarament.

Imagineu-vos que tot el què ha passat a Catalunya ( apagada elèctrica, rodalies, peatges i col·lapses circulatoris, caos aereoportuari, etc. ) passés a Madrid, o a Sevilla, o a qualsevol altre ciutat important de l’Estat Espanyol. Evidentment no us ho podeu imaginar perquè és impossible que hi passi, ja que en aquestes ciutats constantment s’hi està invertint, i mira que algunes zones d’Espanya fa uns any estaven molt malament i ara, en canvi, qui ho diria.

Un que ha tornat de vacances d’Extremadura em deia ( d’entre moltes altres coses ) que allà hi ha autopistes gratuïtes de dos carrils i que gairebé no hi passa ningú. Es clar, lògicament, els espanyols inverteixen a Espanya. Inverteixen a Extremadura, a Andalusia, a Castella la Manxa, etc. PERÒ NO A CATALUNYA.

Com pot ser que a un dels principals motors econòmics de l’Estat Espanyol com és Catalunya, del qual tota la resta de l’Estat se n’aprofita, tingui una mancança en infrastructures tant gran com s’està veient aquests dies ( tots sabem que manca d’infrastructures vol dir manca d’inversions, de diners ), i que a la vegada pateixi un espoli fiscal ( diners ) tant fort que ni tant sols el Ministre d’Economia gosa ensenyar les balances fiscals?. Tot això havent d’aguantar que som insolidaris i avars.

Això només té una explicació. Que Catalunya no és Espanya, perquè sinó no se’ns tractaria així. Catalunya pels espanyols no és més que un botí de guerra, una colònia a la qual s’ha esprémer com una llimona abans no declarem la independència com han fet en el passat la resta de colònies espanyoles. Hi no ho dubteu, ens continuaran robant tant com puguin, invertint el mínim per tal que puguem continuar treballant per a ells en una situació d’esclavatge nacional.

Tan fa que a Madrid manin socialistes o peperos, penseu que ens continuaran robant i insultant, fins que nacionalment i econòmicament ens deixin amb la pell i l’os. I llavors s’enfaden perquè a Catalunya cremem la foto del seu Cap d’Explotació. Els catalans a pagar, a patir i a callar.

Deixeu-me dir-vos per acabar que tot això només té una solució, i és que Catalunya esdevingui un estat independent. O no?

Aleix Andreu i Oliver
Militant d’ERC-Vic

1 comentari

La majoria

Que un mitjà de comunicació com El Periódico, poc procliu a recolzar la causa independentista, hagi publicat una enquesta en la qual es posa de manifest que el 34% del ciutadans votarien a favor de la independència de Catalunya en un referèndum de sobirania (aproximadament, dos milions de sufragis, poca broma) posa de manifest el creixement exponencial dels sectors socials que aposten per la creació d'un Estat propi i trenca la barrera del misèrrim 15% en què els defensors de la unitat d'Espanya sostenien que s'havia estancat aquesta idea política.

[@more@]

D'ALTRA BANDA, COM HE ARGUMENTAT diverses vegades en molts fòrums (i prego al lector que em disculpi si semblo reiteratiu), totes les experiències comparades de nacions sense Estat que han acabat accedint a la independència mitjançant una consulta popular mostren que, a l'inici del procés, els índexs de recolzament a l'opció sobiranista eren molt inferiors als que ja presenten els catalans. Podem citar els casos d'Eslovènia, de Letònia, d'Estònia, de Lituània (en l'actualitat, quatre Estats membres de la Unió Europea), de Croàcia i de Montenegro, països en els quals, fins i tot mesos abans de desencadenar-se el procés, s'estimava que els independentistes voltaven una forquilla d'entre el 14% i el 17%, per bé que en el moment de la consulta s'assolissin majories a favor de la independència que van de l'aclaparador 90,5% de Lituània fins a l'àmpliament majoritari 55,5% de Montenegro. Si es calcula que els independentistes montenegrins uns anys abans del referèndum tan sols rondaven el 14%, imaginem què podríem fer els catalans amb l'actual 34% si es disparés el debat obert sobre la secessió. Un 34%, per cert, que també s'acosta molt al 38% de què diuen disposar ja els escocesos malgrat que, en el seu cas, un independentista ja sigui primer ministre i ja s'estigui dibuixat un full de ruta que culminarà amb el referèndum del 2010.

NOSALTRES, TOT I DISPOSAR D'AQUEST COIXÍ SOCIAL, encara no hem començat. Amb la paradoxa que un dels principals responsables d'aquesta paràlisi és una direcció d'ERC (l'únic partit parlamentari que incorpora formalment l'independentisme en la seva declaració ideològica), que justifica la manca d'una actuació política sobiranista immediata sobre la base de negar l'existència d'aquesta majoria actual i potencial. No deixa de sobtar aquesta renuncia si tenim present que aquells que votarien a favor de la independència dupliquen el suport electoral que té ERC i que, en comptes de provar d'acaparar la reserva de vots que el viver de l'independentisme els podria oferir, ens regalen un reguitzell de vacil·lacions i d'actuacions improvisades que, en cas de prosseguir, es traduiran en una davallada electoral més intensa que la que ja pateixen (200.000 vots perduts en les últimes convocatòries electorals). Ens trobarem amb la gran contradicció que el moment àlgid de l'independentisme en la societat coincidirà amb la patacada de l'única representació parlamentària que defensa aquesta opció. I el pla pautat i rigorós que reclamo, per descomptat, no passa per fixar la data d'un referèndum d'aquí a set anys mentre es forma part d'un govern el president del qual és un dels actors més hostils contra la secessió. L'obsessió de l'independentisme institucional per convèncer els no independentistes quan no hi ha un procés formalment obert té el risc greu de saldar-se amb la deserció dels teus.

ÉS VERITAT QUE EL 34% CONTINUA ESSENT una minoria, però: 1) Com dic, i ho corroboren les teories de l'acció col·lectiva, en tots els processos polítics l'opció transformadora sempre és al principi una minoria (i la nostra déu n'hi do el gruix que ja té). El mateix procés fa créixer el recolzament a l'opció transformadora perquè centra el debat públic. 2) No es pot esperar a tenir la majoria mitjançant la creació d'unes condicions polítiques, econòmiques i socials perquè justament per això demanem l'Estat propi, per crear aquelles condicions que es troben bloquejades en l'actual marc polític. A més (una altra paradoxa d'ERC), l'èxit de la gestió quotidiana a través de l'acció de govern va en detriment del recolzament social a l'independentisme (l'argument unionista clàssic, cosa que el PSC sempre s'afanya a capitalitzar: si ja estem bé, per què ens hem d'emancipar?). 3) Sortosament, l'horitzó que es perfila, però, és el d'una crisi i el d'un context internacional que no pot fer res més que atiar l'independentisme: escanyament econòmic de Catalunya com a conseqüència de la situació de dependència política d'Espanya, certificació de defunció de l'Estatut amb la sentència del Tribunal Constitucional i proliferació els propers anys de processos independentistes en territoris que són membres de la Unió Europea (Escòcia, Euskadi i Flandes).

FINALMENT, LA DADA MÉS INTERESSANT de l'enquesta: el 60% dels catalans volen que es convoqui un referèndum de sobirania, actitud conseqüent amb les exigències del principi democràtic (un principi democràtic que l'Estat espanyol nega amb obstinació). Aquelles forces polítiques que propiciïn el referèndum amb resolució, encara que no siguin independentistes, estaran plantejant una solució a un debat públic transcendental, i això sempre té beneficis en termes electorals.

Hèctor López Bofill
Altafulla

Article publicat al diari AVUI

2s comentaris

Que torni la il·lusió

Llegeixo amb sorpresa tornant d’un acte polític a Mallorca, diumenge a l’AVUI, que la direcció d’Esquerra qualifica les propostes d’Esquerra Independentista per millorar l’Acord d’Entesa i per condicionar la formació del proper govern a una llei de referèndums i al concert econòmic de barroeres, d’il·lusionisme i pròpies de menors d’edat. Déu-n’hi-do.

[@more@]

La direcció d’ERC torna a caure en l’error d’utilitzar adjectius desqualificadors en lloc de l’argument i la raó per justificar l’injustificable; la manca d’ambició del govern i l’il·lusionisme de debò dels que ens convoquen a la Biennal de Venècia o, sense definir cap procés i mentre Montilla celebrava el Día de la Hispanidad a Madrid amb el permís d’ERC, al referèndum d’independència l’11 de setembre de 2014. Dies abans, Ibarretxe convocava un referèndum de veres, amb un pla definit i amb tota la solemnitat, a través del Parlament i com a president del govern basc. Qui són els il·lusionistes que fan propostes barroeres pròpies de menors d’edat? Ens ho aclareix Sànchez Piñol: “El paisatge que els homes veuen, ulls enfora, acostuma a ser el reflex del que amaguen, ulls endins”.

Dissabte se celebra la conferència nacional d’ERC i tota la militància tindrà l’oportunitat de votar les propostes d’Esquerra Independentista per iniciar, amb seriositat, el full de ruta cap a la independència. El primer pas ha de ser la millora de l’Acord de Govern. Un acord programàtic que va néixer esquifit –sense exigir el traspàs de l’aeroport, dels trens regionals, de les competències en immigració, acabar amb l’espoli fiscal o una nova llei de política lingüística– perquè es va negociar sense força i sense que es preguntés a la militància. Els dirigents que van tancar aquest acord titllen ara de poc seriós exigir-ne la millora i promouen el discurs de la por difonent que, si votem per la millora, haurem de marxar del poder i l’entregarem a la sociovergència. No és cert i demostra els complexos que arrosseguem. Els suposats “seriosos” del PSC canvien a mitja legislatura alcaldes i pactes sempre que ho necessiten. Ara ho necessita Esquerra i Catalunya i, si ho votem a la conferència, el PSC no tindrà altre remei que assumir les millores que plantegem perquè ja les va acceptar en l’Acord del Tinell i en l’Estatut aprovat pel Parlament.
I el govern resistirà perquè José Montilla no desitja una sociovergència que l’obligaria a cedir la presidència de la Generalitat. Per contra, si ara renunciem, perdrem credibilitat davant dels nostres electors i seguirem perdent suport social. Recuperada la credibilitat programàtica, caldrà impulsar el procés per fer possible el referèndum.

És evident que encara no existeix una majoria independentista, però és viable construir-la perquè partim d’un 33% de catalans que hi votarien que sí i un 58% que estan a favor que es convoqui el referèndum. La història ens ensenya que només iniciant el procés sobiranista acabarem de conformar la majoria i per això cal condicionar el govern de l’any 2010 a la llei de referèndums, que detalli el mètode per exercir el dret de decidir, i al concert econòmic, que permeti que els impostos dels catalans es quedin a Catalunya. Dues propostes: sobirania democràtica i sobirania econòmica que gaudeixen d’un ampli consens social i que ens permetran convocar el referèndum el 2014. Dissabte, a la Conferència Nacional d’ERC, hem de decidir si continuem amb l’il·lusionisme que amara la classe política des de la Transició o aconseguim que torni, de nou, la il·lusió.

Uriel Bertran
Diputat i militant d'ERC-Badalona

Article publicat al diari Avui.

2s comentaris

Translocacions abominables

L’escrit de comiat de Joan Lladó a l’amic Tomeu Ferrer, al que fa referència a primera plana i després a quatre columnes el Diario de Mallorca de dia 6 d’octubre, és un dels escrits més emotius i ben fets que he llegit d’ell.

[@more@]

Tot l’article és un cant de dol per la mort de l’amic i un cant d’esperança per les nobles idees republicanes compartides. Un escrit de lluita, perquè lluitador era en Tomeu Ferrer i lluitadors són els republicans d’aquesta terra. L’esperit d’en Tomeu es veu que ha fet via a donar llum per trobar el camí als qui el conegueren i estimaren: entre d’altres el de desfer qualsevol malentès que pogués haver creat aquella foto feta a Marivent pel juliol. Mentre tant l’altra bàndol, en aquest cas el d’aquest mitjà de comunicació, treu de context i magnifica la frase que clou aquest emocionat escrit. La translocació, absolutament interessada en clau electoral espanyolista i aprofitada en lectura política interna per debilitar l’oposició esquerrana del PSIB-UM , és una grolleria i una manca de respecte a les persones. Res de nou. Desgraciadament però, es tracta també de fer por, de criminalitzar les idees, de provocar al radicalisme, de crear la coartada a les forces repressives al servei d’aquest estat monàrquic, hereu al cap i a la fi d’un dels feixismes més sanguinaris del segle XX del que cal abominar com cal.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Militant d'ERC – Illes Balears

1 comentari