La crosta unionista

Ja fa temps que alguns vaticinem -i sembla que expressions col·lectives com la manifestació de l'1 de desembre passat ho corroboren- que el context polític, social, econòmic i nacional al Principat de Catalunya acabarà per consolidar la divisió entre el catalanisme sobiranitzat i els sectors que provaran d'aturar per tots els mitjans que la qüestió de la independència ocupi el centre del debat públic.

[@more@]

A aquests darrers he optat per encabir-los en l'etiqueta d'unionisme. Tot i que alguns lectors sagaços m'han fet notar que aquest terme té connotacions positives de confraternitat, em continua semblant una bona denominació perquè permet normalitzar el debat en els mateixos termes en què s'ha produït a totes les comunitats nacionals que han accedit o pretenen accedir a la condició d'Estat per assenyalar els elements hostils a aquesta ambició. Parlar d'independentisme i unionisme també té la virtut de fer emergir el debat primigeni d'una comunitat política nacional que superi la divisió dreta-esquerra en què tradicionalment s'ha enrocat la política catalana des de la Renaixença. Les paraules anticipen la realitat, de manera que la confiança en què els termes es generalitzin ja és una primera victòria davant dels que aposten pel silenci i pel manteniment de l'statu quo. Confio, d'altra banda, que la persona que em va fer les apreciacions sobre l'excessiva amabilitat de la paraula unionista admeti que la devaluï tot acompanyant-la d'aquest substantiu menys conciliador, la crosta, que ha fet fortuna en boca Joan Ferran, una de les icones unionistes més il·lustres.

I QUI O QUÈ COMPONEN LA CROSTA UNIONISTA? Doncs ara mateix elements de dues menes que es troben una posició molt làbil: d'una banda, la que contribuirà a cohesionar un front espanyolista desbocat i segurament minoritari a Catalunya i, de l'altra, la que es dissoldrà, un cop pateixi en pròpia carn la discriminació econòmica i cultural, en el corrent cada cop més majoritari del catalanisme sobiranista.

EN L'ACTUALITAT, SI NO ES PARTICIPA d'un sentiment identitari espanyol intens per origen familiar o per manca d'integració, l'unionisme es manté per interès, perquè encara l'horitzó espanyol permet maximitzar els beneficis i les expectatives personals, perquè dins Espanya i recolzant Espanya encara es fa un bon negoci en termes econòmics, d'exercici del poder polític o de prestigi social. Però aquest és el teixit que el mateix encegament espanyol i la seva voluntat d'uniformització nacional està menystenint i, amb això, propiciant l'esqueixament.

BEN AVIAT HI HAURÀ UN MOMENT en què aquells que han tret profit d'aparèixer com a bons i lleials espanyols no podran suportar més humiliacions. Què més ha de passar perquè una empresa que ha vist frustrats els seus projectes d'expansió deixi de ser lleial al sistema que li ha posat bastons a les rodes? Fins quan els partits que passen el platet electoral a base de l'ambigüitat nacional, tot i ser decisius, prestaran gratuïtament els vots dels seus diputats? Cal comptar que, per a la lògica espanyola, aquests bon minyons, els servils, els que tradicionalment els han enllustrat les sabates a canvi d'un negoci captiu o d'un ascens en l'escala social, són els més menyspreables. Assistirem al moment en què els catalans més propers als cercles de poder estatals seran marginats i trepitjats, els primers que patiran d'entrada la discriminació col·lectiva. Com diu un bon amic meu, els alemanys no van deixar de tractar els jueus col·laboracionistes com a jueus i els més sol·lícits eren els primers a patir. Així també els que malden, a cop d'arrossegar-se, per un lloc a la cort, per una posició a l'olimp de les finances i de les grans empreses espanyoles on ja no hi ha noms catalans, o per una cadira en l'alt funcionariat, seran els que amb més crueltat rebran l'expulsió de la mesocràcia. Vet aquí els previsibles fracassos de les operacions mediàtiques dirigides a expressar la diferència sense molestar l'amo, el ressentiment de l'opositor que ha vist bandejada la seva intel·ligència perquè no formava part dels clans de la Meseta, l'aventurer que prova sort malvivint a Madrid i torna amb les butxaques buides i amb el prestigi enfonsat. Tota projecció catalana que hagi de passar per Espanya té l'alta probabilitat de rebre el boicot, la indiferència o l'odi, de manera que només prosperaran aquells plans que ens lliguin a d'altres actors al marge de la disputa nacional.

DESPRÉS DEL 9-M PODRIA SER QUE ENCARA assistíssim a una última pantomima en què una part de la majoria nacional espanyola ens faci entendre que necessita un contrafort des de Catalunya i aquells acomplexats, necessitats d'afecte i de beneficis personals, acabin picant l'esquer. Però també això només serà un prolegomen en el camí cap al repte que en algun moment Espanya plantejarà amb una gran coalició contra la perifèria. Hauríem de començar a pensar com respondrem a allò que ells tenen més clar que nosaltres.

Hèctor López Bofill
Altafulla



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.