La presó de l’estat de dret

Després de la proposta del lehendakari Ibarretxe sobre la consulta popular per decidir el futur del Poble Basc amb un full de ruta per executar-lo democràticament impecable, s’han succeït les reaccions airades d’aquesta dictadura maquillada de democràcia que és diu Espanya, basada en la presó que suposa l’estat de dret (al seu gust és clar) i el llibre sagrat de la Constitució, una normativa amb tics profundament antidemocràtics, beneïda pels hereus del franquisme i tancada a pany i forrellat.

[@more@]

Jo entenc que als dos grans partits espanyols PP i PSOE, més tot el seu aparell mediàtic, el fet d’un referèndum no sigui del seu gust, ja que per uns autoproclamats demòcrates que el poble decideixi no entra en els seus plans.

Sento al Sr. Zapatero dient que això no es propi d’aquest país, continent i segle.  Sense dubte un cop mes l’ha "clavada"; estem el segle XXI on molts estats nous han sortit a la llum, quan a qualsevol país civilitzat del primer món com el Canada amb el Quebec o la G.Bretanya amb Escòcia aquestes situacions són normals. Respecte al continent potser ja és hora que la Unió Europea es mulli i no permeti països amb una qualitat democràtica tant baixa com Espanya on qualsevol cosa que no agrada al règim és demonitzada i perseguida, com la il·legalització de partits, el tancament de diaris, la no acceptació de regles democràtiques en processos de pau, la inviolabilitat de la monarquia imposada per Franco, el nul respecte a la diferència i la imposició del pensament únic per part d’aquests demòcrates de pa sucat amb oli.

A Catalunya la xenofòbia arriba a cotes molt altes, des dels atacs i esquarterament de la llengua catalana, el no compliment de la llei orgànica bàsica anomenada Estatut, el fre a l’aeroport del Prat, la presa de pèl de les inversions i l’espoli permanent.

Tot això i amb una justícia hereva del “regimen”  que continua al seu servei sense cap tipus d’independència, fan d’aquest Estat una presó per les persones amb una mentalitat lliure i oberta, això sí, tot en nom de l’estat de dret.

Albert Cortés Monserrat
Militant d’ERC – Tarragona



1 comentari

Sense comentaris

Quina perla! Ahir la portaveu del nostre partit, la Marina Llansana, afirmava que el "grup" Esquerra independentista només te el suport del 2% de la militància i RCat un 3,5%. Han d'estar molt acollonits per dir-les de tan grosses!

[@more@]

Si aquestes xifres són una mostra de les maneres de fer de la direcció, realment les coses estan molt pitjor del que els més pessimistes creiem. La cosa fa aigües per totes bandes i no se'ls hi passa res més pel cap que tirar un bumerang que els hi acabarà fent un nyanyo de proporcions considerables el dia 20 a Barcelona .

Les xifres són tramposes. Diuen que Ei te un 2% perquè diuen que s'han aprovat totes les esmenes en 7 (a nosaltres ens en consten 9) de les 424 seccions locals d'ERC. Sense explicar en cap moment el número exacte d'assemblees que s'han realitzat que en cap cas és superior a 75!, però tampoc ho podem assegurar perquè aquesta dada s'amaga des de la direcció. Per tant Esquerra independentista aprova totes les esmenes a un 14% de les assemblees realitzades.

Una altra trampa; les xifres barregen naps i cols. Seccions locals i militants. A la conferència nacional voten els i les militants, no les seccions locals, per tant per treure el percentatges de la perspectiva de suport de cadascú s'hauria de considerar a les seccions locals en funció del número de militància. No és el mateix que Esquerra independentista aprovi les 9 esmenes a l'Eixample, la secció local més gran del partit, que a un municipi petit amb secció local de 5 o 6 membres (la majoria de les 424 seccions, per cert).  Si ho fem ja ens plantem a més del 30% del conjunt de la militància representada en les assemblees realitzades.

Tot plegat especulacions. El que si que sabem és que Esquerra independentista ha presentat esmenes a 20 d'aquestes assemblees i en totes menys una s'han aprovat esmenes (la que no és Reus i només van faltar 2 vots per fer-ho). Què hagués passat si s'aguéssin presentat a més assemblees? No tenim una bola màgica però la proporció ha estat que s'aproven esmenes al 95% de les assemblees on es presenten i en el 50% s'aproven totes.

La xifra definitiva? El proper 20 d'octubre a Barcelona.

L'Home transparent



1 comentari

Fora la “llei de l’embut”: adéu monarquia!

Van passant els dies i continuo ratificant-me cada cop més com a republicà convençut i practicant! Sovint, sóc del parer que les properes vacances del jovent independentista dels Països Catalans serà allotjar-nos indefinidament prop de l’Audiència Nacional de l’Estat espanyol perquè, en l'embranzida global en què emergeix el republicanisme, tothom, dia o altre, hi acabarà anant, almenys una breu estada farà tan sols per constatar als altaveus de la injustícia espanyola: "¿Per què ningú m'ha preguntat mai si vull o no tenir un monarca per damunt meu?".

[@more@]

Ahir, amb els companys de militància de les JERC, ho parlàvem. Tot i que no serem els primers, possiblement serem els propers. Ho dic sense embuts i amb píndoles de cinisme perquè, aquest divendres, tractarem el tema amb la ciutadania arenyenca, sentint el seu caliu, en el marc d’un debat que girarà a l'entorn del Borbó, Juan Carlos I, el rei espanyol.

Així doncs, les JERC Arenys de Mar presentem el llibre "Contra la monarquia" , en el qual ens vindrà l’autor: Matthew Tree. Mentre hi haurà qui cremarà fotografies de la reialesa i/o banderes de l’imperi veí, l’escriptor anglès ja m’ha anticipat d'entrada que caldrà fer el mateix amb la seva reina particular, i prehistòrica, l’Elizabeth II. D’aquesta manera, el llibre és un crit a favor de la llibertat i demostra que la monarquia és un símbol desfasat, un error, un horror, una xacra, una absurditat, una immensa nosa que hauria de ser eliminada de la vida política, social, pública i privada com més aviat millor. Per tant, recomano obertament la lectura i, alhora, us animo perquè vingueu el divendres 28 de setembre de 2007 a les 20h a la Sala Noble del Centre Cultural Calisay.

A voltes, Matthew Tree ens evoca una satírica anglesa sucolent, insòlita i convincent; però, sens dubte, el relat ens pot fer partícips d’un espectacle d'amiració i engany de les monarquies en general i, sobretot, de l'espanyola en particular: qui són els Borbons, la seva història més fosca, els escàndols, les mentides, els diners que ens costa…

Creure en un rei suposa la renúncia a tota lògica i al sentit comú; significa la bogeria col·lectiva!

Maiol Sanaüja i Soler-Rossell
Militant d'ERC i JERC – Arenys de Mar



1 comentari

M’ACUSO (Dedicat a J.R.)

Benvolgut senyor,

El motiu de la present és acusar-me. No ho he pogut fer abans per desconeixement. Espero de la vostra benigna bondat, i de les institucions pertinents, la indulgència i el perdó que, ja avanço, demano des d’aquest mateix moment.

Aquest escrit és el reconeixement públic de la meua culpa, després d’haver vist i llegit fins a la sacietat com alguns mitjans de comunicació ens feien saber que hi havia infracció en aquesta pràctica que, ara, endevino reprovable i, evidentment, delictiva.

[@more@]

Ja sé  que el desconeixement de la llei no eximeix  del seu compliment per tant que ningú interpreti  esta comunicació publica més enllà de l’alleujament necessari d’aquell que, un cop descobert que ha estat practicant comportaments punibles i reprovables no pot fer res més que confessar i -previ reconeixement, i constricció sincera, de la falta comesa- demanar comprensió per la debilitat que, en aquest món exempt d’hipocresia i guiat col·lectivament per la mes marcial rectitud extrema, ha estat cometent – inconscientment, insisteixo.

És difícil, amb quaranta anys  acceptar que bona part de la teua vida te l’has passat delinquint. És terrible, aterradorament terrible, adonar-te de que els valors que, a través d’anys de formació constant i d’alliçonaments dels teus familiars i mestres, has anat incorporant al teu tarannà, que consideraves llibertari, eren una equivocació, una terrible mentida que embolcallava la teua realitat ocultant que aquella creença que t’havien inculcat en la igualtat de les persones i d’oportunitats, la llibertat, el debat ideològic sobre el que fer avançar les societats transformant-les sempre a millor, etc…, era un subterfugi atroç sota el qual s’amaga el crim del delinqüent en que m’he convertit.

És difícil, extremadament difícil, poder comprendre com t’has pogut convertir en un nauseabund  criminal en el breu espai de temps transcorregut des de que has tancat  les teues parpelles recordant encara les paraules acabades de llegir d’Étienne de la Boétie a  La servitud voluntària (“només vull entendre com pot ser que tants homes, tantes viles, tantes ciutats i tantes nacions suportin , algunes vegades, un tirà que no té altre poder que el que ells mateixos li donen…”) fins que, havent-te llevat i dutxat, has intentat eixugar d’aigua els plecs generosament abundants de les teues carns mòrbidament obeses.

És espantós enfrontar-te ara amb el teu jo espillenc i aguantar l’esfereïdora mirada que delata la teua criminalitat, la nafra purulenta d’aquest atemptat que vull confessar per tal d’encarar els meus dies cap a la felicitat final amb la tranquilitat d’ànim i consciència que aquest alleujament, sens dubte em depara.

Recordo, encara tremolós, la sotragada i l’ensurt corprenedor en sentir la notícia a Catalunya Ràdio que em confirmava la meua castigable situació. Recordo que el primer que vaig pensar era en com tornaria a mirar a la cara als meus sers estimats, com podria intentar trametre dignitat i rectitud moral a Júlia i a Paula, com podria mantenir la mirada sorneguera i burleta del veïnat del barri, com defugiria els comentaris esfereïdors del companys i les companyes de feina, com  podria mantenir la meua militància social i política immaculada, sense molestar les diverses sensibilitats que sens dubte hauran sobre aquest tema en el partit dialogant i democràtic  al que pertanyo.

He de confessar, vull confessar, és necessari que confessi perquè, com deia aquell, només la veritat ens farà lliures.

Però anem al gra,  perquè me n’adono que aquest exordi dilatori no aclareix la veritable situació de l’angunia corprenedora que em corroeix.

Pouant a la meua memòria, crec recordar, amb ois inenarrables encara, que la primera vegada que vaig ser-ne còmplice, que no executor, del delicte va ser al voltant del anys vuitanta: Passejant pel camp vaig veure uns papers –crec recordar que eren fulles de l’Hola- que, abandonats a la inclemència de la intempèrie, s’anaven consumint cremats per l’acció –sempre havia considerat que benèfica, tot i que ara sé que, en aquell moment, ell també era còmplice- del sol. L’abandonament dels papers en aquell indret, ja de per sí reprovable –ara ho sé- es veia agreujada pel fet  que, a jutjar per les restes marronenques de matèria orgànica que s’hi endevinaven i pel vol  golut  i lluent de mosques verdes i per la fetidesa  nauseabunda que hi havia a l’entorn, algú –sens dubte immoral-  s’hi havia netejat amb ells després d’haver evacuat al bell mig del bosc. En aquella època –en la qual encara quedaven en les nostres venes i artèries engrunes tòxiques del NODO-,  encara no sabíem  de l’existència dels fabulosos procediments forenses que gràcies a  Gil Grissom, Horatio Caine i Mack Taylor, i els seus respectius equips del diferents CSI,  ara ja coneixem. Li puc ben assegurar que d’haver-ho sabut –i d’haver tingut, llavors la consciència que tinc ara sobre la delictivitat dels fets en qüestió- hagués estat fàcil –per a un equip forense preparat, és clar– endevinar, a través de les restes fisiològiques, o del contingut dels petitíssims estomacs  de la Lucilia Caesar (mosca verda, vull dir), o, fins i tot, de l’anàlisi d’algun dels més de cents d’ous –són prolífiques- que solen dipositar, l’autor dels fets del que, per l’omissió de la meua denúncia , ara em confesso còmplice.

La segona de les vegades que recordo haver estat partícip de fets execrables va ser, no recordo l’any,  fent la matança del tossino amb la meua família a Salamanca. Com podia jo sospitar que algú de Salamanca  podia incórrer en un acte d’irreverència manifesta? Va ser quan vaig encendre la foguera, amb uns papers –en aquest cas eren de l’ABC, crec recordar-, on moments després, amb el foc ja engrescat, vam socarrar la pell dura, peluda i rosada del porc. Recordo com, al poc de veure’s cremar les imatges dels fulls que ara endevino clarament informatius –tot i que llavors considerava, li he de dir honestament, espanyolistes i sectaris-, la mansuetud dels aires, a la vora del Tormes, s’omplia  del tuf de la pell socarrimada del porc.

A la vista dels meus dietaris personals, em confesso, tanmateix, autor en 250 ocasions, de vilipendiar i atemptar contra la vostra insigne persona. Són les vegades que guardo constància  d’haver comés escarni contra la vostra persona –o familiars pròxims a vós de igual i ínclita importància- en tirar a les escombraries revistes, o diaris, en els que hi figuraveu. D’aquests, reconeixo –perquè vull confessar-ho tot- que, en 25 ocasions, que en sigui sabedor, he escarnit, dibuixant bigotis o altres afegitons similars –mai de connotació sexual, no sóc cap depravat-, a les vostres gràcils filles; 32 vegades al vostre hereu i, potser, entre 11 i 15 al vostre gendre, el que no té dificultats per a caminar.

En aquesta confessió que arriba al seu final, he d’incloure les vegades en que vós, o representants vostres, ens heu obsequiat amb la vostra il.lustre visita a la nostra ciutat per portar prosperitat i riquesa i modernitat a la nostra ensopida vida servil, i jo no he assistit a rendir-vos gratitud reverencial. Sobretot l’ultima, en que, sent com era representant municipal, endevino en la meua absència dosis més elevades de culpabilitat que en les primeres en que era simplement un serf vostre tot i que llavors –equivocadament, ho sé- jo pensava que era un ciutadà lliure d’un país lliure i amb llibertat de pensament.

Per últim, també vull confessar que l’altre dia  quan vaig veure per la televisió que algú cremava la vostra imatge i la de la vostra bella senyora, no vaig ni immutar-me. Després de molt pensar en aquesta incomprensible mostra d’immoralitat i d’insensibilitat per la meua part, només puc imputar-la a dos fets, cap dels dos eximent de la culpa criminal, evidentment. El primer, pel desconeixement manifest, ja expressat línies amunt, de la condició delictiva  del fet en si, ja que sempre havia considerat que era molt més preocupant –i, conseqüentment,   més perseguibles, o eradicables,  per part de les autoritats competents-, els maltractament a dones i nens, l’abús de poder, la corrupció, els assassinats amb violència, la fam, la pobresa, l’incompliment dels drets humans, l’atemptar contra la igualtat de les persones, el no ser transparent amb el fons públics, negar el dret d’autodeterminació del pobles, practicar l’espoli fiscal, el genocidi cultural, les mentides per justificar la invasió d’un poble o per participar en una guerra, etc. Vostè ja m’entén, des de la seua preclara intel.ligència.
El segon –i això no és una apreciació pròpia, sinó que ho testifiquen diversos estudis de pensadors eminents-, pel fet que amb el continu bombardeig d’imatges salvatges, feréstegues i ullprenedores per la televisió, i el diversos noticiaris informatius, les nostres retines s’han acabat insensibilitzat i, tot i la reprobabilitat ètica i moral del que veiem, no ens afecta. L’exemple més citat d’aquesta situació preocupant va ser el visionat que vam tenir en directe de la guerra d’Irak.

Crec que no em deixo res en aquest acte de confessió voluntària i penediment públic. En tot cas, si m’he deixat cap cosa que vostè  cregui que és susceptible de delicte envers vostè, o la institució a la que representa, en mostra de servitud inqüestionable estic disposat a acceptar els càrrecs que em vulgui imputar.

Aquest són els fets que m’acusen, i aquests són els fets que confesso davant la vostra magnànima persona besant-vos les mans i mostrant-vos la  meua més profunda genuflexió física i mental a vós, que heu estat triat per la gràcia de Deu i que ,com deia Dante, amb majestat, moveu el sol i les estrelles.

Sempre, míserament, vostre.

Lluís Martín Santos
Serf.

2s comentaris

Monarquia NO, gràcies!

[@more@]

Comentaris tancats a Monarquia NO, gràcies!

Una estona amb… Hèctor López Bofill.

Hèctor López Bofill, professor de dret constitucional de la UPF, obre la secció d'entrevistes i reflexió per un canvi de rumb a ERC, "Una estona amb…"  

[@more@]

1 comentari

Una estona amb… Hèctor López Bofill

 

 

 

Hèctor López Bofill, professor de dret constitucional de la UPF, obre la secció d'entrevistes i reflexió per un canvi de rumb a ERC, "Una estona amb…"

 

[@more@]

Comentaris tancats a Una estona amb… Hèctor López Bofill

Independència 2014

Després d'anys d'advertències i confirmacions que el país no rutlla com és capaç de fer-ho per la dependència política i econòmica, el 23 de juliol, finalment, va passar l'inevitable; Barcelona, i amb la capital, la paciència de tota una nació, es van apagar sense previ avís.

[@more@]

Fins llavors el país anava tirant com adormit, somnàmbul, sense protestar, però la brutal desconnexió elèctrica l'ha fet despertar en una incruenta foscor d'impotència. Ens hem adonat, a cop de grup electrogen, a cop de burra gegant i eixordadora, d'una veritat de dependència que ens arrossega cap al tobogan de la incertesa, de l'empobriment i la decadència com a nació; la llum s'apaga, els trens s'aturen, l'aeroport de tercera, l'espoli fiscal s'amplia, les retencions de peatge, la renda mitjana de les famílies catalanes s'enfonsa fins a l'onzena posició darrere de Ceuta i Melilla, ens prohibeixen jugar a futbol… Aclaparat tothom per aquest espectacle dantesc de país subdesenvolupat, ha fet vessar el got gegant de la paciència catalana. Per això, avui, més d'un seixanta per cent de catalanes i catalans responen al Baròmetre d'Opinió Política que l'autonomisme és del tot insuficient. S'evidencia el fracàs de l'autonomisme i el federalisme per fer progressar Catalunya. L'únic projecte nacional amb el qual podem redreçar la situació és el que han realitzat més de cent nacions des del 1945: constituir-nos en estat independent dins la UE. Ho podrem aconseguir el 2014? Només si fem les coses molt ben fetes.

En primer lloc, cal redreçar l'independentisme parlamentari, ERC. Per no perdre bous i esquelles a les eleccions catalanes del 2010 cal ser exigents amb el PSC i millorar substancialment l'Acord de Govern: acabar amb l'espoli fiscal i els peatges, aconseguir l'aeroport internacional o una nova llei de política lingüística que permeti cohesionar la immigració. Amb aquestes mesures, que Esquerra ha defensat sempre, podrem visualitzar-nos com una força útil i creïble. El que cal és evolucionar d'independentistes al govern a independentistes que, des del govern, promouen veritables polítiques independentistes –d'Estat–, equivalents al que suposà la creació de TV3, la immersió lingüística o el desplegament dels Mossos d'Esquadra. No és imprescindible un govern independentista per fer polítiques ambicioses, però cal voluntat política i autoexigència.

Arribats al 2010, i amb l'independentisme enfortit, hem de condicionar la formació del proper govern a la democràcia catalana i a la sobirania econòmica; és a dir, a l'aprovació d'una llei catalana de referèndums i al concert econòmic que preparin les bases per a la independència política. Dues mesures possibles i raonables que, a més, gaudeixen d'un ampli suport social.

Amb aquest projecte seriós i amb una actitud de compromís és versemblant que el 2014 puguem desvetllar el somni i convocar un referèndum d'independència com el que es prepara a Escòcia i com el realitzat a Montenegro, amb l'aval de la UE. Per contra, les proclames improvisades de dos mil catorzes per evitar afrontar els problemes d'avui desil·lusionen molta gent i desprestigien el projecte. Siguem seriosos, si us plau, i parlem d'independència i lluitem per ella amb passió responsable, coherència i honestedat. És l'esperança de tot un poble al qual no podem defraudar. Horitzó, llibertat.

Uriel Bertran
Militant d'ERC-Badalona

Comentaris tancats a Independència 2014

Fora màscares

Voldria dir arran de les últimes declaracions de Daniel Sirera (PP) sobre la assistència de la seva formació als actes de la Diada després d’un temps apartat, que em sembla que l'assistència d'una persona com ell i el seu partit, fill directe del franquisme i nacionalisme espanyol  més caspós, és un insult a tots els què com jo, no celebrem res, sinó que commemorem una derrota al 1714 què va suposar la pèrdua de les llibertats de Catalunya  fins al dia d’avui. 

[@more@]

Els hereus dels guanyadors, evidentment, no són ben rebuts. I més davant l'exercici de cinisme d'aquest senyor amb el recurs tant patètic de canviar la història al seu gust, dient que Catalunya mai ha estat independent. El decret de Nova Planta i la incorporació a Castella per dret de conquesta deuen ser imaginacions o és que es vol amagar el tracte colonial cap a la que va ser nació sobirana?

Tanmateix, l’altre partit nacionalista espanyol PSC-PSOE, participa en els actes en contra de la seva ideologia i persones com el senyor Duran i Lleida faran el paperot i avergonyeixen els defensors de Barcelona de fa gairebé 300 anys i personalitats mortes recentment com Ll. M. Xirinacs.

D’altra banda el fet diferencial d’aquesta diada es la presentació del Cercle d’Estudis Sobiranistes, intel·lectuals de diversos camps vinculats a ERC i CIU treballant plegats per primer cop per elaborar un full de ruta seriós per un procés cap a la Independència. Es un fet llargament esperat, i imprescindible, a pesar de les cúpules dels dos partits on la demagògia i les proclames es veuen forçades pels seus moviments crítics interns.

De l’evolució de tots aquests moviments i la participació de la societat civil en depèn l’inici del més temut per l’estat Espanyol , un procés d’emancipació nacional que ha de culminar en un referèndum beneit per la Unió Europea i totalment vinculant.

Albert Cortés Montserrat
Militant d’ERC-Tarragona

1 comentari

Ambició i tripartits

Si els d'Esquerra Republicana volem estar al govern amb garanties, no en tenim prou amb allò de la gestió. Necessitem bastir pilars bàsics del progrés, construcció i cohesió nacional. Allò que se'n diu solemnement estructures d'estat  i per fer-ho és inprescindible ambició política. Si no és així sempre patirem.

[@more@]

El primer govern tripartit amb el president Maragall va ser un govern ambiciós. Ambiciós democràticament perquè després de 23 anys de govern del president Pujol el país necessitava un meneo democràtic i constatar que la Generalitat òbviament era casa de tothom alhora que desvirgava republicans i ecosocialistes en la realpolitik nacional.  Un govern políticament ambiciós que va impulsar l'Estatut, amb l'ajuda de quasi tothom, bastint un punt de trobada i ambició nacional que culminaria el 30 de setembre del 2005.  La història ja sabeu que acaba amb la tisorada mortal de Zapatero i Espanya i l'expulsió d'ERC del govern.

Durant la campanya electoral de les eleccions del dia de Tot Sants del 2006 ens va sortir,a tots plegats, el desgast psicològic de l'Estatut. Va ser una campanya molt bruta. La posició oficial electoral del meu partit era l'equidistància però estava més que clar que pintava tripartit i per evitar dir una mitja veritat vaig defensar en campanya obertament el pacte tripartit. I el senyor Madí i el seu DVD ho van fer molt fàcil. Reconec que soc una persona a qui li costa molt seguir les consignes oficials. Soc més aviat de projectes col·lectius.  Però jo estava convençut que les esquerres d'aquest país en general i l'esquerra independentista en particular es mereixien una segona oportunitat. Per tant no em va estranyar gens el final de de la pel·lícula i la rapidesa en tancar el pacte d'Entesa. Estava cantat.

Ara bé, hi ha ambició al segon govern tripartit? A dia d'avui la resposta no pot ser cap altra que no. El govern de la Generalitat és víctima indefensa dels interessos d'Estat del PSOE i tot ballarà al ritme de la política espanyola. I d'una cosa estic convençut, si les coses son així, a Esquerra tenim un greu problema que hem d'esmenar ràpidament. I una de dues; ambició o oposició.

Toni Fullat
Militant d'ERC-Reus

Comentaris tancats a Ambició i tripartits